L´any passat vaig participar en una cursa d´ultra fonts al País Vasc, anomenada Ehunmilak o el que és el mateix 100 milles vasques.
Em vaig apuntar gràcies a un amic Jose Mari de Sevilla que em va convèncer per fer-ho. Aquest home el vaig conèixer fa 13 anys, en una altra cursa d´ultra fons que transcorre per la serra del Montsant. Ell havia pujat amb cotxe amb un amic que li feia de xofer des de Sevilla fins a Cornudella del Montsant, d´on es donava la sortida. Durant la prova vam coincidir, bàsicament el vaig atrapar, ja que ell ja no podia més.
Em va explicar tot el periple per poder participar en la prova, vaig pensar a aquest home le d´ajudar. El vaig animar, acompanyar, esperar... fins que vam arribar tots dos un altre cop a Cornudella, ell estava molt agraït per ajudar-lo a acabar.
Durant uns anys ens vam anar trucant, però el contacte es va anar refredant a causa de la distància.
Amb el grup d'Elgoibar a la reunió dels voluntaris
A la pista d'atletisme d'Unbe, a Eibar
Amb el rotllo de la pandèmia es veu que va buscar a l´agenda del mòbil antics contactes i em va trobar. Pels vols de Nadal em va felicitar les festes i va aprofitar per comentar-me que volia participar en l´ehunmilak. Però que la volia fer tot el recorregut amb mi, perquè és una prova molt dura i que jo li donava un plus de confiança per poder-la acabar. No entrava dins dels meus plans pel 2022, però vaig acceptar la proposta, ja que després de 13 anys que ens trobéssim de nou seria una cosa bonica i era seria tot un repte poder sincronitzar els dos ritmes.
Jose Mari i Jordi
No ens vam veure fins al dia abans de la sortida, en la recollida de dorsals que es realitzava a la població Guipuscoana de Beasain. Vam quedar a les 5 de la tarda el fronton d´aquesta localitat, jo vaig arribar acompanyat per l´Edu un altre corredor que conec de fer aquestes proves. El retrobament va ser molt emotiu amb una forta abraçada i tot seguit les comparacions físiques despés de tants anys sense veure´ns, ells dos no es coneixien els vaig presentar i vàrem estar una estona comentant anècdotes.
Jordi Mestre
El dia de la sortida vam dinar junts i després vam preparar les motxilles per fer la prova que començava a les 7 de la tarda.
Vam sortir junts i dels últims, vam fer els primers kilòmetres bé, però a poc a poc el ritme de Jose no acabava de ser l´idoni per arribar els talls horaris. Al kilòmetre 20 ja vam ser els últims participant en sortir d´avituallament, tot i sortir mitja hora abans del seu tancament, cap dels dames participants que van arribar després de nosaltres no va voler sortir i abandonar en aquest punt. Això volia dir que darrere nostre sortiria l´escombra, membre de l´organització que retira les cintes i marca el temps orientatiu per poder arribar als controls següents.
Aquest fet em va provocar un estrès afegit a la realització de la cursa, Jose no podia incrementar el ritme, jo l´animava com podia perquè poguéssim acabar junts.
Irukurutzeta
No sabia a on podia esgarrapar temps, a les pujades malament desgastes molta energia pel temps que pots guanyar i encara quedava molt recorregut, a les baixades tampoc perquè són molt tècniques i un mal pas et pot provocar una lesió, si no baixes amb confiança.
Els kilòmetres anaven passant i l´avituallaments també, però la situació no canviava, no aconseguíem tindre un coixí còmode de temps. L´únic canvi que va haver-hi va ser el relleu de l´equip d´escombres al kilòmetre 35, on un dels membres de l´equip era el meu amic Edu. Jo sabia que ens trobaríem, però no li vaig dir-hi res a Jose perquè fos una sorpresa i així s´ha animes, però no va ser així.
Amb l´Edu vam estar parlant de la situació i m´ha aconsellava que tires jo sol i el deixes que podia ser que em quedes fora de la cursa per no arribar a temps als talls horaris, jo l´hi vaig respondre que de moment el continuaria acompanyant mentre puges, ja que era l´objectiu principal per a mi.
Sobre el kilòmetre 60 hi va haver-hi un altre canvi d´escombra, la situació no millorava i vam sortir junt amb 2 homes més, vaig pensar si els avancem ja no seríem nosaltres els últims, potser s´ha anima. Els vam avaçar però al cap d´uns quilòmetres ens van tornar a passar, tornàvem a ser els últims, sense contar tots els abandonamens que ja s´havien produït.
Un parell de kilòmetres abans del control del Km. 80 vaig comentar-l´hi al Jose que m´adeleraria i que agafaria aigua i menjar pels dos i que no s´aturés per res. Jo vaig arribar a les 13: 30 i ell 10 minuts més tard, però a l´arribar em va dir que n´assassinava descansar una mica, així ho vam fer.
Vam sortir a les 13:50 deu minuts abans que tanquessin el pas horari. En aquest punt l´hi vaig explicar la situació, que era la següent, el pròxim control de pas era a les 18:00 es tovava a 20 Km. Això volia dir que havíem de fer 5 Km. cada hora, si no ho fèiem ens quedàvem fora de la cursa.
El temps anava passant però els kilòmetres no tant, ell ja no podia més i ja feia una estona que m´insistia en que el deixes i que fes la meva. Va arribar a un punt que ja no podia acompanyar-lo més i ens vam acomiadar i tot seguit vaig començar a incrementar el ritme fins a arribar al km. 100 amb mitja hora de marge, a ell quan va arribar ja el van neutralitzar.
Vaig fer un pas pel control-havituallament ràpid, ja que portava menjar per a dos i vaig enfilar la pujada al txindoki de 1346 m., un cim emblemàtic. La vaig fer relativament còmode i atrapant participants, això em va donar molta tranquil·litat i moral. La baixada encara la vaig fer de dia, una cosa positiva.
Vaig anar menjant-me distància i afrontant la segona nit, parant-me a fer una bacaina perquè la son m´envaïa i no caminava amb seguretat.
Al despertar-me vaig continuar la marxa bastant més fresc i a un ritme superior als altres participants, perquè jo els avançava i a mi no em passaven.
Quan es feia de dia em trobava al control abans de Sant Adrian (Km 140) un lloc molt pintoresc i que val la pena visitar, és una petita ermita situada dins d´una cova i hi passa una antiga calçada romana que passa pel mig d´una fageda.
Un cop passat Sant Adrian ens feien pujar al Aitzgorri de 1523 m. el vaig pujar relativament bè a comparació de la baixada, que no podia fer-la ràpida per què em van sortir dues butllofes una en cada peu i em ralentitzaven moltíssim.
A l´arribar a l´últim control m´esperava el meu amic Edu, per donar-me ànims. Era el migdia i feia molta calor.
Edu em va voler acompanyar fins a l´arribada i de pas gravar-me i penjar un vídeo al canal de YouTube:
El fet que m´astès graban em posava més pressió. Però com que portava uns quants kilòmetres sense poder apretar molt, encara me´n vaig sortir força bé i també el terreny ja era més planer.
Arribant a Beasain amb motes ganes per acabar, un altre participant em retallava terreny, jo només volia gaudir de l´arribada, però no oblidem que era una cursa. Veien que ja s´estava apropant massa decideixo incrementar el ritme i veig que les cames encara em responen bé, guanyo una mica de distància i torno a trotar.
Beasain
Suposo que l´altre participant en veure que afluixava es va animar i quasi a l´arribada el torno a veure massa a prop, L´Edu m´anima i jo torno a incrementar el ritme i en notar que estava bé encara poso una altra marxa i no paro fins a l´arribada.
Un cop passada la línia de meta estic molt content per poder acabar una de les proves més exigent que conec i amb molta il·lusió per finalitzar-la acompanyat pel meu amic Edu. Aquest any hi tornarem i ens tornarem a retrobar amb l´Edu el Jose Mari i jo. A veure què passa aquest any.
