Marc Grases Izazpi ( 967 m ) gurutzatzen
Buenas jefe!!!!!Supongo que ya estás totalmente recuperado de la
“animalada”del otro día!! Yo no he hecho nada de nada de deporte,
supongo que a partir de mañana empiezo a correr otra vez… vaya paliza
que nos metimos!!! Y el Tor de Géans no me pase nada… Te adjunto
entrevista que me han hecho y que está publicada en la web de fondistes
Penedes, www.fondistespenedes.cat en el apartado de “últimes noticies”.
Si acaso te la traduciría al castellano!!! Venga ya dirás!!!! También
hay un link de un periódico digital de mi comarca. También lo traduciría
al castellano si quieres. Es el siguiente link:
http://www.esportspenedes.cat/ep/index.php/component/content/article/2425/2425
DIUMENGE, 24 DE JULIOL DE 2011 11:13
Marc Grases completa una cursa després de més de 47 hores
El vilafranquí Marc Grases va protagonitzar una autèntica proesa en culminar una de les proves més dures de muntanya d'Europa: l'Ehunmilak, de 168 quilòmetres i 22.000 metres de desnivell acumulat. Grases va invertir 47 hores i 3 minuts en realitzar tot el recorregut.
La cursa va transcórrer íntegrament al País Basc, concretament en el territori històric de Guipúscoa, travessant per muntanya les comarques de Goierri, Tolosaldea, Urola-Kosta, i Urola-Garai. El recorregut discorria pels paratges més distingits de l'interior de Guipúscoa, endinsant-se per fagedes i per rouredes en els parcs naturals d'Aralar i Aizkorri, on s'ascendien els cims més elevats de la zona.
La prova sortia de Beasain el divendres a les 18:00 i els gladiadors-atletes tenien fins el diumenge a les 6 de la tarda per cobrir la gran distància. Tot es fa sense parar corrent de dia i de nit en la mesura i nivell que cada atleta està preparat però l'objectiu és arribar i saber que has inscrit el teu nom al capdamunt de l'ultrafons de muntanya.
Marc Grases ha realitzat una autèntica proesa
Fins aquí hi anaven dos membres de Fondistes Penedès: el Francesc Boada, que tornava a repetir per segon any consecutiu; i el Marc Grases, que per primera vegada afrontava un repte d'aquesta magnitud.
La prova va ser duríssima, amb els últims 50 quilòmetres amb pluja i vent. A més, el recorregut estava molt enfangat i això complicava molt el poder aconseguir acabar, i tots els que ho assolien es convertien en gran herois.
"Vaig confondre un arbre per una persona"
Al final, després de 47 hores i 03 minuts (quasi 2 dies) el Grases culminava l'impressionant repte extrem i en deia el següent:
"Ha estat molt però que molt dura, mai havia fet ni pensat que fos tant dur fer això, pujar i baixar tants pics era duríssim i més plovent com plovia sobre tot els últims 50 quilòmetres. Però no tant sol va ser dur pel recorregut amb fang i el mal temps si no perquè vaig cometre l'errada de no portar els pals i també per fer-la sense dormir gens ni mica. No volia parar ja que el meu objectiu era tirar fos com fos, el primer dia ho vaig aguantar bé però el segon ja veia coses que no eren, va arribar un moment que vaig confondre un arbre amb una persona, però era anecdòtic, perquè anava menjant quilòmetres i veia a prop l'arribada i més quan passava els controls amb els temps que indicava l'organització. El final va ser apoteòsic, no sé com descriure'l, però si sé que he fet una cosa molt gran i que per a mi ha sigut molt important. He estat un dels pocs privilegiats que ho ha aconseguit en aquesta edició".
En canvi, Boada va haver d'abandonar. De fet, de 225 atletes, només 97 van poder acabar la prova. Boada no va poder repetir la gesta de l'any passat, en què sí que va completar la prova.
Entrevistem al Marc Grases que primer cop feia una proba d’ultra fons, una de les curses més dures d’Europa en muntanya, l’Enhumilak al País Basc, de 168 kms amb 22.000 mts de desnivell acumulat, Marc sorprenia a tothom el fet d’assolir un repte tant gran com això per què mai havia fet una cosa tant bestial i últimament en les probes que havia anat, Zegama i Berga no havia passat els controls, però amb molt lluita i empremta anava menjant kms i al final aconseguia que el seu nom passes a la curta llista d’atletes del Penedès en fer curses de ultrafons. Juliol 11
Què ha estat per a tu aconseguir aquesta proba tant dura?
Encara a dia d’avui no em crec haver aconseguit acabar aquesta prova tant dura. Dels gairebé 230 participants que van començar tan sols uns 90 van arribar al final (40%), això demostra l’extrema duresa d’aquesta prova. Estic súper feliç, pensa que sóc una persona que pesa 90 kg i amb un entreno molt justet en muntanya. I que hagi acabat és gràcies sobretot a lluitar fins al final i on el "coco" m’ha ajudat per superar totes les adversitats que m’han aparegut, el meu físic va patir de forma exagerada.
Com era el recorregut?
El recorregut és d´una gran bellesa paisatgística. Són 168km amb un desnivell positiu de més de 11.000 metres i per tan amb molt poc pla, gairebé sempre es puja i baixa. Terreny en alguns punts bastant tècnic per mi i sobretot enfangat a partir del km 120 ja que va ploure amb molta força durant la segona nit.
Com va ser de dura i quin va ser el moment més dur?
Per mi és una cursa exageradament dura. No estic fet per això. Les pujades se’m tornaven interminables, però sobretot on vaig patir de valent va ser en la baixada del Aizgorri (km 141 a 148) on tot era pedra i estava súper mullat i enfangat cosa que feia que anés per terra en vàries vegades. A més feia molt de vent i com que anava completament mullat vaig patir un fred que em va calar per dins. També el estar dues nits sense dormir res em va fer patir moltíssim sobretot els últims 20 km que m’adormia caminant i vaig tornar a caure dues vegades a terra desplomat per la son. Gràcies a les trucades per telèfon dels meus amics des de Vilafranca vaig poder aguantar despert fins a l´arribada a Beasain. També vaig patir un dolor extrem a les plantes dels peus als kms finals sobretot. Una experiència espectacular.
Vas veure perillar en algun moment que no la finalitzaries?
Sí que vaig pensar que no la finalitzaria per lo mateix que em va passar en anterioritat a la marató de Zegama i Berga, els maleïts controls de temps. Aquí a l´Ehunmilak sempre anava amb un parell d´horetes de marge però a la baixada del Aizgorri vaig perdre una minutada i tan sols em van sobrar 20´ (km 148). M’hagués enfonsat si em feien fora allà mateix. Sabia que físicament la podia acabar i que no abandonaria per res del món (excepte si era per lesió o per arribar tard als controls).
Quan veies que poc a poc aconseguies el repte que et passava pel cap?
Durant la cursa vaig anar guardant molt el cos dins el que podia. Sempre amb el freno posa’t encara que estigués bé, anava pensant que això era molt llarg i havia de controlar que no apareguessin els dolors greus massa aviat. Amb l´ajuda d´uns amics bascs que vaig conèixer ens vam marcar un ritme perfecte i es va fer i tot agradable la major part de la cursa. Els dubtes que potser no acabaria van entrar del km 115 al km 148 on vaig afluixar molt el ritme i pensava que no entrava per temps. A partir del 148 vaig començar a veure que això ja ho tenia a la butxaca, només era qüestió de temps i anar menjant els kms finals, això sí patint de son i de plantes de peu de forma exagerada.
Com va ser corrent en plena nit per aquelles muntanyes?
De fet vaig córrer un 20% de tot el circuit. No volia carregar-me muscularment i per això anava en calma,per mi el temps era el de menys, volia acabar encara que fos per un minut. Recordo sobretot que vaig tenir que córrer en una baixada tota enfangada i que plovia a bots i barrals del km 120 al 130 per arribar a temps pel control i aquí vaig anar pel terra almenys 4 vegades que jo recordi. Córrer per la nit per aquestes muntanyes és una experiència indescriptible
Com vas afrontar els desnivells?
Els desnivells me’ls prenia amb calma, sobretot les "parets" del Txindoki (km 96) i el Aizgorri (km 141). No estic entrenat gaire en pujades i per això havia de regular com fos. L´objectiu era arribar a dalt dels cims però no ofegat del tot.
DIUMENGE, 24 DE JULIOL DE 2011 11:13
Marc Grases completa una cursa després de més de 47 hores
El vilafranquí Marc Grases va protagonitzar una autèntica proesa en culminar una de les proves més dures de muntanya d'Europa: l'Ehunmilak, de 168 quilòmetres i 22.000 metres de desnivell acumulat. Grases va invertir 47 hores i 3 minuts en realitzar tot el recorregut.
La cursa va transcórrer íntegrament al País Basc, concretament en el territori històric de Guipúscoa, travessant per muntanya les comarques de Goierri, Tolosaldea, Urola-Kosta, i Urola-Garai. El recorregut discorria pels paratges més distingits de l'interior de Guipúscoa, endinsant-se per fagedes i per rouredes en els parcs naturals d'Aralar i Aizkorri, on s'ascendien els cims més elevats de la zona.
La prova sortia de Beasain el divendres a les 18:00 i els gladiadors-atletes tenien fins el diumenge a les 6 de la tarda per cobrir la gran distància. Tot es fa sense parar corrent de dia i de nit en la mesura i nivell que cada atleta està preparat però l'objectiu és arribar i saber que has inscrit el teu nom al capdamunt de l'ultrafons de muntanya.
Marc Grases ha realitzat una autèntica proesa
Fins aquí hi anaven dos membres de Fondistes Penedès: el Francesc Boada, que tornava a repetir per segon any consecutiu; i el Marc Grases, que per primera vegada afrontava un repte d'aquesta magnitud.
La prova va ser duríssima, amb els últims 50 quilòmetres amb pluja i vent. A més, el recorregut estava molt enfangat i això complicava molt el poder aconseguir acabar, i tots els que ho assolien es convertien en gran herois.
"Vaig confondre un arbre per una persona"
Al final, després de 47 hores i 03 minuts (quasi 2 dies) el Grases culminava l'impressionant repte extrem i en deia el següent:
"Ha estat molt però que molt dura, mai havia fet ni pensat que fos tant dur fer això, pujar i baixar tants pics era duríssim i més plovent com plovia sobre tot els últims 50 quilòmetres. Però no tant sol va ser dur pel recorregut amb fang i el mal temps si no perquè vaig cometre l'errada de no portar els pals i també per fer-la sense dormir gens ni mica. No volia parar ja que el meu objectiu era tirar fos com fos, el primer dia ho vaig aguantar bé però el segon ja veia coses que no eren, va arribar un moment que vaig confondre un arbre amb una persona, però era anecdòtic, perquè anava menjant quilòmetres i veia a prop l'arribada i més quan passava els controls amb els temps que indicava l'organització. El final va ser apoteòsic, no sé com descriure'l, però si sé que he fet una cosa molt gran i que per a mi ha sigut molt important. He estat un dels pocs privilegiats que ho ha aconseguit en aquesta edició".
En canvi, Boada va haver d'abandonar. De fet, de 225 atletes, només 97 van poder acabar la prova. Boada no va poder repetir la gesta de l'any passat, en què sí que va completar la prova.
Entrevistem al Marc Grases que primer cop feia una proba d’ultra fons, una de les curses més dures d’Europa en muntanya, l’Enhumilak al País Basc, de 168 kms amb 22.000 mts de desnivell acumulat, Marc sorprenia a tothom el fet d’assolir un repte tant gran com això per què mai havia fet una cosa tant bestial i últimament en les probes que havia anat, Zegama i Berga no havia passat els controls, però amb molt lluita i empremta anava menjant kms i al final aconseguia que el seu nom passes a la curta llista d’atletes del Penedès en fer curses de ultrafons. Juliol 11
Què ha estat per a tu aconseguir aquesta proba tant dura?
Encara a dia d’avui no em crec haver aconseguit acabar aquesta prova tant dura. Dels gairebé 230 participants que van començar tan sols uns 90 van arribar al final (40%), això demostra l’extrema duresa d’aquesta prova. Estic súper feliç, pensa que sóc una persona que pesa 90 kg i amb un entreno molt justet en muntanya. I que hagi acabat és gràcies sobretot a lluitar fins al final i on el "coco" m’ha ajudat per superar totes les adversitats que m’han aparegut, el meu físic va patir de forma exagerada.
Com era el recorregut?
El recorregut és d´una gran bellesa paisatgística. Són 168km amb un desnivell positiu de més de 11.000 metres i per tan amb molt poc pla, gairebé sempre es puja i baixa. Terreny en alguns punts bastant tècnic per mi i sobretot enfangat a partir del km 120 ja que va ploure amb molta força durant la segona nit.
Com va ser de dura i quin va ser el moment més dur?
Per mi és una cursa exageradament dura. No estic fet per això. Les pujades se’m tornaven interminables, però sobretot on vaig patir de valent va ser en la baixada del Aizgorri (km 141 a 148) on tot era pedra i estava súper mullat i enfangat cosa que feia que anés per terra en vàries vegades. A més feia molt de vent i com que anava completament mullat vaig patir un fred que em va calar per dins. També el estar dues nits sense dormir res em va fer patir moltíssim sobretot els últims 20 km que m’adormia caminant i vaig tornar a caure dues vegades a terra desplomat per la son. Gràcies a les trucades per telèfon dels meus amics des de Vilafranca vaig poder aguantar despert fins a l´arribada a Beasain. També vaig patir un dolor extrem a les plantes dels peus als kms finals sobretot. Una experiència espectacular.
Vas veure perillar en algun moment que no la finalitzaries?
Sí que vaig pensar que no la finalitzaria per lo mateix que em va passar en anterioritat a la marató de Zegama i Berga, els maleïts controls de temps. Aquí a l´Ehunmilak sempre anava amb un parell d´horetes de marge però a la baixada del Aizgorri vaig perdre una minutada i tan sols em van sobrar 20´ (km 148). M’hagués enfonsat si em feien fora allà mateix. Sabia que físicament la podia acabar i que no abandonaria per res del món (excepte si era per lesió o per arribar tard als controls).
Quan veies que poc a poc aconseguies el repte que et passava pel cap?
Durant la cursa vaig anar guardant molt el cos dins el que podia. Sempre amb el freno posa’t encara que estigués bé, anava pensant que això era molt llarg i havia de controlar que no apareguessin els dolors greus massa aviat. Amb l´ajuda d´uns amics bascs que vaig conèixer ens vam marcar un ritme perfecte i es va fer i tot agradable la major part de la cursa. Els dubtes que potser no acabaria van entrar del km 115 al km 148 on vaig afluixar molt el ritme i pensava que no entrava per temps. A partir del 148 vaig començar a veure que això ja ho tenia a la butxaca, només era qüestió de temps i anar menjant els kms finals, això sí patint de son i de plantes de peu de forma exagerada.
Com va ser corrent en plena nit per aquelles muntanyes?
De fet vaig córrer un 20% de tot el circuit. No volia carregar-me muscularment i per això anava en calma,per mi el temps era el de menys, volia acabar encara que fos per un minut. Recordo sobretot que vaig tenir que córrer en una baixada tota enfangada i que plovia a bots i barrals del km 120 al 130 per arribar a temps pel control i aquí vaig anar pel terra almenys 4 vegades que jo recordi. Córrer per la nit per aquestes muntanyes és una experiència indescriptible
Com vas afrontar els desnivells?
Els desnivells me’ls prenia amb calma, sobretot les "parets" del Txindoki (km 96) i el Aizgorri (km 141). No estic entrenat gaire en pujades i per això havia de regular com fos. L´objectiu era arribar a dalt dels cims però no ofegat del tot.
Marc Ehunmilak 2011 bukatu berritan
Què tal l'organització de la proba?
Els bascos són uns excel•lents organitzadors. 1500 persones col•laborant en la Ehunmilak. Tot el circuit perfectament senyalitzat encara que algun tram per culpa de la boira costava veure les balises. Els bascos són súper animadors, sempre al costat del corredor. Els serveis de la Creu Roja i el servei de massatgistes també destacar-ho molt positivament. Els avituallaments sempre estaven pendents de tu, que grans que són els vascos!
Com ha estat la teva preparació per una cursa d'aquest tipus?
Es pot dir que porto tot l´any fent "cosetes" de muntanya com la marató de Puigsacalm, Matagalls-Montserrat, marató de la Vall del Congost. 7 cims.... Vaig estar parat per un refredat molt fort durant gairebé un mes després del 7 cims i que em va fer que no arribés bé per les maratons de Zegama i Berga on no vaig passar els controls de temps. He apretat el mes de juny fent tres diumenges amb 50, 60 i 70m km respectivament però bàsicament en pla. Sobretot si he acabat l´Ehunmilak és per lo tossut que sóc. El físic es súper important per acabar aquest tipus de curses però si no estàs preparat mentalment això és gairebé impossible acabar-ho. Has d’aprendre a patir, el dolor és temporal, la glòria eterna.
Ja portes una proba de ultrafons a les teves cames, què representa per a tu?
Doncs representa molta felicitat i que sóc un afortunat ara mateix i tinc un orgull personal molt gran. Això és una prova molt gran, enorme tant en km com en desnivell. A més el meu físic pels qui em coneixeu és de velocista i no de fondista i menys de últrafondista. Estic ben boig.
Segurament aquesta dura cursa li dediques a algú, amb qui?
Els bascos són uns excel•lents organitzadors. 1500 persones col•laborant en la Ehunmilak. Tot el circuit perfectament senyalitzat encara que algun tram per culpa de la boira costava veure les balises. Els bascos són súper animadors, sempre al costat del corredor. Els serveis de la Creu Roja i el servei de massatgistes també destacar-ho molt positivament. Els avituallaments sempre estaven pendents de tu, que grans que són els vascos!
Com ha estat la teva preparació per una cursa d'aquest tipus?
Es pot dir que porto tot l´any fent "cosetes" de muntanya com la marató de Puigsacalm, Matagalls-Montserrat, marató de la Vall del Congost. 7 cims.... Vaig estar parat per un refredat molt fort durant gairebé un mes després del 7 cims i que em va fer que no arribés bé per les maratons de Zegama i Berga on no vaig passar els controls de temps. He apretat el mes de juny fent tres diumenges amb 50, 60 i 70m km respectivament però bàsicament en pla. Sobretot si he acabat l´Ehunmilak és per lo tossut que sóc. El físic es súper important per acabar aquest tipus de curses però si no estàs preparat mentalment això és gairebé impossible acabar-ho. Has d’aprendre a patir, el dolor és temporal, la glòria eterna.
Ja portes una proba de ultrafons a les teves cames, què representa per a tu?
Doncs representa molta felicitat i que sóc un afortunat ara mateix i tinc un orgull personal molt gran. Això és una prova molt gran, enorme tant en km com en desnivell. A més el meu físic pels qui em coneixeu és de velocista i no de fondista i menys de últrafondista. Estic ben boig.
Segurament aquesta dura cursa li dediques a algú, amb qui?
Aquesta cursa va sobretot pels amics de la Via, Canela, Rafel, Jepet, Medina, Blai, Fauria i Bodi.
També pels meus amics Jordi Martí (fondistes Penedès), Jordi Montserrat, l´Enca i per la meva família. Tots ells saben que d’alguna manera han contribuït a aquesta gesta. Durant la cursa em van animar molt via telèfon.
Ara quin serà el proper repte que tens al cap?
El proper repte serà a partir del 11 de setembre a la Vall d´Osta (Italia). És el Tor de Géans, ultra marató de 330km amb un desnivell positiu de 24.000 metres i on es disposen de 150h per finalitzar-ho. Caldrà entrenar de valent aquest mes d´agost. Una altra bestiesa per posar a prova el físic i el cap.
iruzkinik ez:
Argitaratu iruzkina